Què hem de saber abans de començar?

• Chris Argyris i Donald Schön van proposar el 1978 la distinció entre aprenentatge de bucle simple i de bucle doble.
• Bucle simple: s’identifica un error en l’operativa, es corregeix l’acció per tornar a encaixar dins de les normes i els supòsits existents. Alguna cosa ha fallat, s’ajusta al que ja estava establert i tot segueix igual que abans.
• Bucle doble: s’identifica un error en l’operativa i, abans de corregir l’acció, es qüestionen les normes, els supòsits i els valors subjacents que la van generar.
• El bucle doble és l’únic que evita que el mateix tipus d’error reaparegui una vegada i una altra sota formes diferents.

Com fer-ho a la pràctica

• Davant d’un error rellevant, distingeix dues preguntes: «Quina acció concreta cal canviar?» i «què donàvem per fet que potser no era cert?».
• Senyal que cal bucle doble: el mateix tipus de problema reapareix de manera diferent malgrat haver-se «corregit» ja diverses vegades.
• Les sessions de revisió després de l’acció (AAR) i les retrospectives són un bon espai per introduir deliberadament aquesta segona pregunta, més incòmoda.

Errors freqüents i consells

• Quedar-se sempre en bucle simple: és més ràpid i menys incòmode, però no resol res d’estructural.
• Evitar el bucle doble per por a qüestionar decisions alienes — requereix un nivell sòlid de seguretat psicològica per part de l’equip.
• Aplicar bucle doble a tots els problemes, inclosos els rutinaris: resulta ineficient i esgota l’equip.

Consell: reserva el bucle doble per als problemes que reincideixen malgrat haver-se corregit abans; no l’apliquis de manera indiscriminada.

Per seguir llegint

Per poder fer aquestes preguntes incòmodes sense que ningú se senti atacat, cal un ingredient molt concret: la seguretat psicològica. D’això tracta l’últim article d’aquesta introducció als fonaments.