L’escletxa oculta del coneixement

T’has trobat mai que una altra organització ja feia bé una cosa que vosaltres ni tan sols us havíeu plantejat?

Es més freqüent del que et penses. I no és per falta de capacitat, sinó per una qüestió de perspectiva. A l’article El que no sabem (i hauríem de saber) vam proposar un mètode per identificar “el que sabem que no sabem”. Aquell mètode parteix de fonts internes: el marc estratègic, l’organigrama i el mapa de processos. Té, però, un límit: només pot detectar el que l’organització ja és capaç d’imaginar. Hi ha un altre coneixement que també ens fa falta i que no apareix enlloc. És “el que no sabem que no sabem”. L’anomenem escletxa oculta. Per fer-la visible cal canviar de direcció la mirada: deixar de mirar només cap endins i començar a mirar cap enfora.

El repte: el coneixement que no veiem

De l’escletxa real a l’escletxa oculta

A l’article anterior vam comparar el coneixement requerit amb el documentat i amb el tàcit. El resultat era l’escletxa real: el coneixement que sabem que ens falta. Però el mapa del coneixement requerit el construïm nosaltres mateixos. Hi posem el que creiem que cal saber. Si un coneixement no forma part de la nostra manera de pensar, no hi apareixerà mai. Aquesta és l’escletxa oculta: coneixement rellevant per a l’organització que ningú no ha identificat com a necessari.

Per què no la veiem

No és fàcil veure el que no sabem que no sabem. Mirem sobretot cap endins, a les nostres dades i als nostres processos. L’èxit del passat ens dona una confiança que no sempre està justificada. Els equips estables acaben pensant de manera semblant i es qüestionen poc. I la documentació interna només reflecteix el que ja coneixem. Ens costa trobar a faltar allò que no hem vist mai.

L’impacte: el cost de les sorpreses

L’escletxa oculta no avisa. Es manifesta en forma de sorpresa, i sol ser cara. Un canvi normatiu o tecnològic que ens agafa desprevinguts. Una pràctica que altres organitzacions ja dominen i que nosaltres desconeixíem. Un servei que es queda desfasat sense que ningú ho detecti a temps. Usuaris o clients que marxen cap a qui els ofereix una resposta millor. A més, la sensació de seguretat és encara més gran que en el cas anterior. Si no sabem que ens falta alguna cosa, no hi ha cap motiu per buscar-la.

Mirar cap enfora: on trobar el que no sabem

El benchmarking: aprendre de qui ho fa millor

El benchmarking consisteix a comparar-nos de manera sistemàtica amb altres organitzacions per aprendre de les seves pràctiques. És la font més directa per detectar l’escletxa oculta. Quan veiem com ho fan altres, descobrim maneres de treballar, coneixements i solucions que no ens havíem plantejat. Es pot fer amb tres tipus de referents:

  • Competidors: en el cas de les empreses, organitzacions que ofereixen productes o serveis semblants.
  • Organitzacions similars: en el sector públic, altres administracions, ens locals o institucions de referència amb competències comparables.
  • Referents d’altres sectors: organitzacions que destaquen en un procés semblant al nostre, encara que la seva activitat sigui una altra.

La clau no és comparar només resultats. Cal preguntar-se per què ells obtenen millors resultats i quin coneixement hi ha al darrere. Aquesta pregunta és la que fa aflorar l’escletxa oculta.

Altres fonts i mètodes

  • Anàlisi de l’entorn: revisar periòdicament els canvis polítics, econòmics, socials, tecnològics, ambientals i legals (anàlisi PESTEL). Una anàlisi DAFO hi pot ajudar si es llegeix en clau de coneixement. Per a cada oportunitat i cada amenaça, ens preguntem quin coneixement caldria per aprofitar-la o afrontar-la. Sovint és un coneixement que no figurava al nostre mapa.
  • La veu dels usuaris i dels grups d’interès: queixes, suggeriments, enquestes i converses. Les necessitats no cobertes assenyalen coneixements que encara no tenim.
  • Nous punts de vista: les persones que s’incorporen veuen el que nosaltres ja no veiem. També hi aporten els perfils procedents d’altres sectors, el món acadèmic i de la recerca, i els congressos i jornades professionals.
  • Errors, incidents i senyals febles: les revisions després de l’acció i l’anàlisi d’incidents revelen sovint un coneixement que no sabíem que ens faltava.
  • Prospectiva: imaginar escenaris de futur o fer un «pre-mortem»: suposar que un projecte ha fracassat i preguntar-se per què.
  • La intel·ligència artificial: pot rastrejar grans volums d’informació externa i assenyalar tendències. Sempre amb una persona que en valori la rellevància.

La solució: un mètode per fer visible l’escletxa

  1. Definir l’àmbit i les preguntes. Triar un àmbit de coneixement rellevant per als objectius i formular què volem descobrir.
  2. Triar els referents i les fonts. Seleccionar dos o tres referents de benchmarking i les fonts complementàries més adequades.
  3. Recollir i comparar. Analitzar pràctiques, resultats i tendències, i contrastar-los amb la manera de treballar pròpia.
  4. Identificar el coneixement que hi ha al darrere. Per a cada diferència rellevant, preguntar-se: què saben ells que nosaltres no sabem?
  5. Validar i prioritzar. Comprovar que aquest coneixement és rellevant en el nostre context. Prioritzar-lo segons l’impacte en els objectius i la urgència.
  6. Ampliar el mapa del coneixement requerit. Incorporar-hi el que hem descobert i aplicar-hi el mètode de l’article anterior: contrastar-lo amb el coneixement documentat i el tàcit, i planificar com incorporar el que falta.
  7. Convertir-ho en un hàbit. Repetir l’exercici periòdicament i cada vegada que hi hagi un canvi rellevant a l’entorn.

A tenir en compte

  • Començar per un àmbit concret i amb pocs referents, ben escollits.
  • Aprendre, no copiar: una pràctica que funciona en una altra organització s’ha d’adaptar al nostre context.
  • Buscar referents també fora del sector: sovint és on hi ha les idees més noves.
  • Oferir reciprocitat: el benchmarking funciona millor quan les dues parts hi aprenen.
  • Implicar persones de perfils diversos, perquè cadascuna veu coses diferents.

Barreres i com superar-les

  • La síndrome del «no inventat aquí»: És la tendència a desconfiar de les solucions que venen de fora i a pensar que el nostre cas és diferent. Per superar-la, cal presentar el benchmarking com una font d’aprenentatge, no com una crítica interna.
  • La por de comparar-se: posar l’accent en el que podem aprendre, no en el rànquing que acabem ocupant.
  • La confidencialitat: començar amb organitzacions no competidores o amb informació pública.
  • La manca de temps: integrar-ho en processos ja existents, com la planificació anual.

El moment d’actuar

Fer visible l’escletxa oculta transforma la manera com l’organització s’enfronta al futur. Permet anticipar-se als canvis, en lloc de patir-los. Accelera l’aprenentatge, perquè no cal descobrir-ho tot per un mateix. Alimenta la innovació amb idees que dins de casa no haurien sorgit. I fa que les decisions es prenguin amb una visió més completa. Tria un àmbit, busca un o dos referents i fes-te la pregunta clau: què saben ells que nosaltres no sabem? Pot ser el començament d’un aprenentatge que no s’aturi.

Reflexions per continuar el debat

  • Per què costa tant, a les organitzacions, comparar-se amb altres?
  • La reticència respon a la confidencialitat, o a la por de descobrir que no som els millors?
  • Qui hauria de tenir l’encàrrec de mirar cap enfora, i amb quin temps?

Si aquestes preguntes t’han generat alguna reflexió —o si simplement vols explorar si una proposta com aquesta tindria sentit a la teva organització—, t’animem a contactar amb nosaltres. Estarem encantats de conversar sobre el tema.

Parlem-ne: info@neos.cat